61è Aniversari de la Naqba Palestina

Palestina.cat, Associacions d'Amistat amb el Poble Palestí, ens fa una interessant proposta:

El proper dissabte 16 de maig, vine a commemorar el 61è aniversari de la Naqba Palestina, al Forat de la Vergonya (C/ Pou de la Figuera, s/n) de Barcelona.

Serà tot un dia d'activitats lúdiques i culturals, amb activitats infantils, degustació de menjar palestí, projecció de documentals sobre Palestina, xerrades, música palestina en directe...

Programa:

12h. Presentació
12:15h. Dansa del ventre a càrrec del grup Amal de la Casa Palestina

12:30 - 14h. Activitats per a infants: conta contes, taller de cal·ligrafia àrab, globus, exposicions interactives, representacions de teatre

14-15:30h. Degustació de menjar palestí
15:30-17h. Passi de documentals

17-18:30h. Xerrades sobre la Nakba Palestina:
- La dona palestina durant la Nakba, a càrrec d'Aida Tuma de l'organització palestina Women Against Violence
- Presentació dels llibres "Retorn a Haifa" i "Homes a sota del sol" de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani, editat per Club Editor, presentació a càrrec de l'escriptor palestino-català Salah Jamal

- Estratègies de BDS (Boicot, Desinversions i Sancions Internacionals a Israel) a càrrec de Salah Jamal

18:30-18:45h. Dansa del ventre a càrrec del grup Amal de la Casa Palestina

18:45-20h. Concert en directe de música palestina a càrrec del grup Bauasel de la Casa Palestina

Ens veiem el dissabte 16 de maig! Us hi esperem a totes i a tots!!

Curiositats de l’hort

Us vull mostrar algunes curiositats i imatges de l’hortet que han tingut lloc durant el mes d’abril.

Així és com estaven les arrels de la bleda!!! Han creat una estructura compacta, sembla ben bé que encara hi hagi un test, oi?
L’hort té la primera maduixa, per a mi el procés és molt emocionant...

Em sembla que encara no havia presentat el llimoner que tinc al balcó. Doncs és aquest, de moment de llimones res de res…
I finalment, una petita mostra del que tinc plantat actualment: pebrots de tot tipus, enciams, tomaqueres, albergínia, menta…

Movimiento 26 de Julio...

El taller creador té novetats. Aquest cop m’he atrevit amb les teles i els cosits. Fa temps que pensava on podia aconseguir una bandera del Movimiento del 26 de Julio. Dos motius m’han portat a construir-la jo mateixa: la meva nova vena creadora i el fet que suposo que seria molt difícil comprar-la. Per cert, posats a fer... n'he fet dues, una per a mi i una per regalar!

Com molts ja sabeu el 26 de Juliol de 1953 és una data important i decisiva a la història de Cuba. Un grup de joves encapçalats per Fidel Castro Ruz, va atacar el "Cuartel Moncada" de Santiago de Cuba, i el "cuartel Carlos Manuel de Céspedes" de Bayamo amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Fulgencio Batista.

L’assalt va fracassar. Molts assaltants van morir, molts van caure presoners i van ser assassinats. Altres supervivents, entre els quals es trobava Fidel Castro, van ser jutjats i condemnats a severes penes de presó. En el judici, Fidel va pronunciar un brillant al·legat d’autodefensa conegut com “la historia me absolverá” en el qual fonamentava el dret del poble a la rebel·lió contra la tirania i explicava les causes, vies i objectius de la lluita empresa.

La dictadura fa fer un intent per legalitzar el seu govern i va alliberar els presos polítics. Un cop lliures, i abans de marxar cap a Mèxic, Fidel va constituir el Movimento 26 de julio, en la reunió es van definir l'estructura i els objectius de l'organització: "El 26 de julio se integra sin odios contra nadie. No es un partido político sino un movimiento revolucionario; sus filas estarán abiertas para todos los cubanos que sinceramente deseen restablecer en Cuba la democracia política e implantar la justicia social". En aquell moment estava format per 11 persones: 9 homes i dues dones.

Aquest moviment es va convertir en la guia del poble cubà en la lluita contra la dictadura, hi van participar destacats revolucionaris, molts dels quals van caure en combat.

El 2 de desembre del 1956 es va produir el "Desembarcament del Granma" a la costa oriental del país i es va organitzar el moviment guerriller a la Sierra Maestra, des d'on molt aviat es va aconseguir portar la lluita al pla i expandir per tot el país fins al triomf revolucionari de gener de 1959.

Després de fer aquesta petita explicació del Movimiento 26 de Julio us passo a explicar el procediment, material i col·laboradores que han intervingut en l’elaboració de les banderes.

Nivell de dificultat: 2

Col·laboracions: en aquest cas no he pogut ser autosuficient per falta de coneixements i infraestructura. La meva àvia ha estat una imprescindible col·laboradora no només cosint a màquina sinó també aportant idees de seva experiència com a cosidora. També vull reconèixer la col·laboració resolent dubtes i disposició per ajudar de l’àvia del meu company i la meva tieta.

Continuo pensant que perdem tant coneixement de generació en generació...

Material:
1 metre tela vermella
1 metre tela negra
1 metre tela blanca.
1 metre beta vermella
1 metre beta negre
Fils dels tres colors
Cola per tela (exemple "gutterman")
Màquina de cosir
I una bona dosi d'admiració per la història de la revolució cubana!

Procediment:
- Fer la plantilla dels números i lletres en fulls de paper
- Dibuixar les plantilles sobre la tela blanca.
- Tallar les teles negra i vermella per a fer les bandes.
- Tallar la tela blanca seguint el perfil dels patrons.
- Cosir amb la màquina la tela vermella i negra. Fer les vores.
- Cosir les lletres i números perquè no es desfilin.
- Cosir les betes de al bandera.
- Enganxar els número i lletres a la bandera amb la cola per teles.

Tot és una mica més complicat que el que he posat aquí però si algú en vol fer una ja li explicaré més detalladament com ho hem fet.

I... Ta Xaaaan!!!

Anti-conte 7: Refresca’m la memòria!

Aquesta escena reflexa bé el que penso moltes vegades quan sento a parlar d’aquesta merda de crisis.
Ara hi ha gent que està pitjor que abans però no podem oblidar que el problema és molt anterior a la crisi. Només quan s’ha tocat a les butxaques més plenes s’ha començat a parlar de crisi però el sistema capitalista manté a tota una classe social en una crisi crònica. És veritat que ara ens han acabat de tocar els collons ja que quan semblava que alguns haurien de veure rebaixades les seves riqueses i privilegis ha passat el de sempre, els treballadors i treballadores perden el seu lloc de treball perquè l’empresariat pugui seguir inflant els seus beneficis. Però és que som “cornudos y apaleados” perquè a sobre els diners públics es regalen a la banca i altres buitres del sistema per tal d’assegurar que aquest segueixi funcionant. Però tampoc ens ha d’estranyar ja que el sistema capitalista funciona amb aquests regles, això no és cap novetat.
Fet aquest parèntesis sobre la crisi volia dir que abans de parlar de crisi tots i totes ja vivíem en un sistema podrit, injust i explotador. La gent ja estava hipotecada fins el coll, les condicions laborals ja eren precàries, els preus ja eren alts, els rics ja eren rics i els pobres ja eren pobres, la joventut ja no es podia emancipar, ja faltaven escoles bressol i llars d’ancianitat públiques, el consumisme ja ens tenia completament adormilats/des, ja hi havia massa pressupost per l’exèrcit i massa poc per l’educació i la sanitat pública, les escoles de l’Opus ja rebien subvencions públiques, l’habitatge ja era una estafa i no un dret, la igualtat d’oportunitats ja era una utopia, la justícia social ja era un terme d’un altre món, les persones immigrades sense papers ja eren tractades pitjor que els gossos, la democràcia ja era una paraula buida de sentit, els mitjans de comunicació ja controlaven l’opinió pública i defensaven els interessos capitalistes i burgesos, la dona ja estava discriminada, la classe política ja s’enfotia de nosaltres, ja vivíem massa agenollats i agenollades...

Acudit: http://blogs.publico.es/manel/1202/una-duda/

Consumir menys, viure millor

"Consumir menos, vivir mejor: Ideas prácticas para un consumo más consciente" és el títol del llibre de Toni Lodeiro. Podeu trobar tota la informació referent a l'autor, al llibre i el seu treball a http://www.nodo50.org/consumirmenosvivirmejor/.

Jo encara no me l'he llegit, els llibres s'acumulen en la pila de pendents de llegir i això m'angoixa molt però com diu el seu autor no és un llibre per llegir del tirón sinó per anar fent, anar agafant idees, o consultar temes concrets. El que sí que he fet és donar-li una ullada i la veritat és que té molt bona pinta. No vol dir que hagi d'estar d'acord amb tot el que diu, segurament no serà així, però de tot es pot aprendre.

Només a mode d'introducció reprodueixo textualment un conte que ell utilitza al llibre:

Enzo, un rico comerciante Puerto Ayacucho, visita a las comunidades
indígenas del alto Orinoco y se horroriza cuando
ve a Orawë, indígena yanomami tumbado tranquilamente
en su chinchorro (especie de hamaca) mascando tabaco.
–¿Por qué no sales a pescar? –le pregunta Enzo.
–Porque ya he pescado bastante hoy –le contesta Orawë.
–¿Y por qué no pescas más de lo que necesitas? –insiste el
comerciante.
–¿Y qué iba a hacer con ello? –pregunta a su vez el indio.
–Ganarías más dinero. De ese modo podrías poner un motor
fueraborda en tu canoa. Entonces podrías llegar lejos en
el río y pescar más peces. Y así ganarías lo suficiente para
comprar una red de nylon, con lo que obtendrías más pescado
y más dinero. Pronto ganarías para tener dos canoas y
hasta dos motores y más rápidos... Entonces serías rico
como yo.
–¿Y qué haría entonces? – preguntó de nuevo el indígena.
–Podrías sentarte y disfrutar de la vida – respondió el comerciante.
–¿Y qué crees que estoy haciendo en este momento? – respondió
satisfecho el indio Orawë.
Cuento de Tony de Mello

Seguiré donant referències sobre aquests temes ben aviat ja que tinc altres llibres entre mans molt interessants.

les tomaqueres

No recordo exactament si va ser a finals de gener quan vaig plantar les llavors de tomàquet al planter. A mitjans de març les vaig trasplantar als testos (garrafes) i ara mireu com han crescut!

Ja comencen a semblar tomaqueres i si arriben a sortir tomàquets...

* els hi poso un escuradents perquè a algunes els hi costa aguantar-se dretes.

proposta republicana a la xarxa

Passejant per la xarxa m'he trobat aquesta proposta. Jo ja he penjat la Bandera Republicana al balcó, anima't tu també!

Article: “La transición no fue modélica”

Per VICENÇ NAVARRO. 9 d’abril de 2009. Público. Dominio público.

Existe una percepción generalizada en los establishments políticos y mediáticos españoles de que la Transición de la dictadura a la democracia que tuvo lugar en la segunda mitad de los años setenta fue modélica; es decir, ejemplar. Quisiera exponer en este artículo mi desacuerdo con esta percepción, subrayando que la continua promoción de tal lectura de nuestra realidad favorece a las fuerzas conservadoras, que continúan teniendo un enorme poder en nuestro país. En realidad, la Transición se hizo en términos muy favorables a estas fuerzas conservadoras, herederas de aquellas que en su día fueron responsables del golpe militar de 1936 y que, 40 años más tarde, dirigieron aquel proceso de transición. Me estoy refiriendo a la banca, a la patronal y a la Iglesia, defendidas por el Ejército y por la Monarquía, que representa el símbolo y continuidad de este dominio.
Este enorme bloque de poder se vio forzado a realizar cambios significativos en respuesta a grandes movilizaciones populares. La imagen tan promovida por el establishment mediático y político del país de que el rey nos trajo la democracia es una burda manipulación del análisis histórico. La mejor prueba de la escasa sensibilidad democrática del monarca fueron los borradores del cambio propuesto por los primeros gobiernos monárquicos, en los que la representatividad y diversidad política estaban sumamente limitadas. Fue la presión de las clases populares y, muy en particular, de las huelgas obreras de claro carácter político (ignoradas y ocultadas en la historiografía oficial) las que forzaron los cambios en aquellos borradores.En aquellos años tuvieron lugar las movilizaciones de la clase trabajadora más intensas que se hubieran visto en Europa desde los años sesenta. En 1976, hubo 1.438 días de huelga al año por cada 1.000 trabajadores (la media en la Comunidad Europea era de 390 días) y en la metalurgia, 2.085 por cada 1.000 (el promedio en la Comunidad Europea fue de 595 días).
Un tanto semejante ocurrió en 1977. Tales movilizaciones forzaron los cambios, pero, debido a la enorme represión de la dictadura (por cada asesinato político que hizo Mussolini, Franco realizó 10.000) y al gran poder del bloque conservador, no consiguieron romper con el enorme dominio político que aquel bloque tuvo en configurar la Transición. No hubo rotura (como sostiene una interpretación sesgada de la Transición, promovida por el bloque conservador y con la complicidad de algunas voces de izquierda), sino una reforma dirigida por aquel bloque de poder y que dejó su imprimátur tanto en la Constitución (que iguala, por ejemplo, la escuela privada –gestionada en su mayoría por la Iglesia y que sirve a los grupos sociales más pudientes de la población– con la escuela pública, a la que asisten los niños de las clases populares), como en el sistema electoral que estableció (que discrimina a la clase trabajadora, hoy enormemente subrepresentada en uno de los sistemas electorales menos representativos de los regímenes electorales existentes). Y este dominio de aquel bloque conservador continúa siendo enorme. Entre otros indicadores de tal poder cabe destacar que hoy, 33 años después de la Transición, España continúa siendo:
1. El país con el gasto público social por habitante más bajo de la UE, situándose a la cola de los países con semejante nivel de desarrollo económico; es decir, la Unión Europea de los Quince (UE-15).
2. El país de la UE-15 con mayor fraude fiscal, realizado en su mayoría por la banca, la patronal y los sectores más pudientes de la población. Según las propias cifras de los técnicos del Ministerio de Hacienda, tal fraude fiscal equivale a un 10% del PIB, por lo que España es el único país de la UE-15 donde, según las declaraciones de renta, un empresario ingresa menos al año que un trabajador.
3. El país con mayores desigualdades de renta (junto con Gran Bretaña, Grecia y Portugal) de la UE-15.
4. Uno de los países con uno de los Estados del bienestar más polarizados de Europa, con el 30% de renta superior del país cubierto por los servicios educativos (excepto los universitarios) y sanitarios privados, y el 70% restante (clases medias y clase trabajadora) por los servicios públicos.
5. El país de la UE-15 en el que mueren más trabajadores por enfermedades laborales sin que ello conste en su certificado de muerte, como consecuencia del enorme poder de la patronal y de las Mutuas Patronales Laborales que controlan.
6. El único país donde no se puede criticar al jefe del Estado (que no permite en su presencia denunciar al dictador que ha asesinado más españoles en el siglo XX, al cual su consorte, la reina, se ha referido como un dictador blando).
7. El país que aporta más fondos públicos a una de las jerarquías eclesiásticas católicas más retrógradas de las existentes en Europa.
8. El país donde un nacionalismo exacerbado central, heredado del franquismo, ahoga a las nacionalidades periféricas sin permitir el reconocimiento de un Estado auténticamente plurinacional.
9. El único país de Europa que ha padecido una dictadura donde las víctimas asesinadas por aquella continúan desaparecidas sin que el Estado se haya atrevido a desenterrarlas y darles el homenaje que se merecen.Estos indicadores, entre otros muchos, deberían cuestionar la definición de aquella Transición como modélica. La insistencia en presentarla como tal fortalece a las fuerzas conservadoras que dominaron aquel proceso. Su constante reproducción en los medios tiene, además, el impacto de disminuir las expectativas de cambio entre la población, al reducir los objetivos a los que las fuerzas democráticas debieran aspirar, dificultando todavía más el muy necesario cambio que el país necesita para alcanzar la calidad de vida que su población se merece.
Vicenç Navarro es Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicasde la Universidad Pompeu Fabra.

Anti-conte 6: Marinaleda "la tierra para quien la trabaja"

El viejo sueño de la tierra está siendo alcanzado por un pueblo de Andalucía. Años de lucha obrera y campesina han llevado a Marinaleda a conseguir lo que para muchos es un sueño inalcanzable.
Su historia, es un ejemplo de lucha y dignidad. La unión hace la fuerza y este pueblo nos lo ha demostrado.
Sus ideas son claras, no hay proyecto de izquierdas sin participación directa del pueblo. Funcionan a través de las asambleas, tanto generales como las asambleas de barrio, en las que la gente participa directamente en cualquier decisión: des de la elaboración y aprobación de presupuestos hasta cualquier tema relacionado con el pueblo.

Repasando un poco la historia nos remontamos a después de años de represión y sufrimiento en España, durante el franquismo, cuando Marinaleda tiene la oportunidad de iniciar un camino hacia la libertad i la justicia social.

1977- Se fundó el Sindicato de Obreros del Campo en el pueblo.
1978- Ocupación de la finca de Bocatinaja entre Osuna y Los Corrales.
1979- En las 1as elecciones democráticas después de la República gana por mayoría absoluta el CUT (Colectivo de Unidad de los Trabajadores).
1980- Huelga de hambre masiva en el pueblo que dura 13 días. Lucha por la tierra: ocupaciones de fincas.
1984- Ocupación del Pantano de Cordobilla. Se pide agua para regar, aunque aún no tienen la tierra.
1985- Ocupaciones de El Humoso, tierras del Duque de Infantado.
1991- Consiguen 1200 has. de tierra.
1992-1994- Lucha para reinvidicar puestos de trabajo. Ocupación del Banco de España, el AVE …
1997- Ponen en marcha El Humoso. Tienen las tierras y el agua.
La tierra para quien la trabaja.
1999- 1ª industria. Se generan más puestos de trabajo.
Se consigue:
- Pleno empleo, se frena la emigración.
- No explotación. La plusvalía que genera el/la trabajador/a se reinvierte para el bienestar colectivo.

Pero no se quedan aquí, y buscan solución al problema de la vivienda. Se expropiaron y municipalizaron tierras para poder construir viviendas. Este suelo, los materiales necesarios, el arquitecto municipal y los albañiles se ceden de forma gratuita al autoconstructor. Éste pone su fuerza de trabajo y en asamblea se decide que va a pagar cada mes. Sobre unos 15€ al mes. La realización de esta vivienda se hace de manera autogestionada y asamblearia.

Los logros de este pueblo son muchos más: política participativa y asamblearia, democracia social, no hay policía, no hay cura, ni el alcalde ni ningún miembro del gobierno cobra nada por el cargo que ocupa, cooperativas… y muchas cosas más. Y siguen luchando para mejorar cada día, la política al servicio del pueblo.

Para más información podéis entrar en su web oficial: http://www.marinaleda.com/

Os invito a ver el documental que presento a continuación:

Documental sobre la toma del Cortijo El Humoso por parte de los jornaleros de Marinaleda.
Director: Indocumenta
Actores: Jornaleros audiovisuales
Idioma: Castellano
País: España
Género: Documental
Tiempo: 64 minutos

(si encara no has tret la música pensa a fer-ho abans de posar el documental)

Crear per Re(utilitzar)galar

El març, és mes de molts aniversaris i com que comprar és un verb que intento deixar una mica en desús, vaig pensar en què podia reutilitzar.
Una caixa de suro plena de pols va ser l’objecte escollit per deixar de ser un trasto i passar a ser un recull d’històries per pensar i un guarda coses.

Nivell de dificultat: 1

Passos a seguir:
- Netejar caixa.
- Pintar-la per dins.
- Buscar paper per folrar-la.
- Barrejar cola blanca amb aigua.
- Sucar el paper al líquid i enganxar-lo a la caixa.
- Pintar tota la superfície amb el líquid.
- Deixar assecar ( i si cal tornar a fer una passada).

I llesta!

Et convido a mirar

(fotos fetes per mi al Mercat de la Boqueria de Barcelona)

La petita pitiüsa

Formentera sempre m’ha fet sentir lliure. La vaig descobrir fa bastants anys amb els meus pares i de més gran hi he tornat sempre que he pogut.
Hi ha tantes Formenteres com vegades que hi he anat: el bullici de l’estiu, la tranquil·litat de l’hivern, viure-ho amb amistats o en parella... mai es repeteix el mateix. Sempre queden mil racons per descobrir.
Cada cop que l’he hagut de deixar la tristesa m’ha envaït i m'he preguntat quan podré tornar.

No podria triar ni un instant ni un lloc concret dels viatges que hi he fet però he escollit algunes fotografies per mostrar part del seu encant.

(Fotos cedides pel fotògraf Alberto Tallón)

Ni temps, ni responsabilitats, ni pressió, ni obligacions, ni treball, ni consumisme, ni preocupacions, ni estrès, ni explotació...

Només tu i el mar, tu i la sorra, tu i la brisa, tu i el sol, tu i els teus pensaments, tu i tu.

Ca la Pepa, a la Plaça de l'església de Sant Francesc. Un bon lloc on descansar una estona, o del sol aplestant o del fred arronsador. També s'hi pot menjar.

El món no s'acaba aquí però podria fer-ho.

Tan iguals i tan diferents

Eps! la segona fornada de tamborets ha sortit al carrer. Aquest ha estat el meu segon intent...

Sense voler veure coses on no n'hi ha, penso que cadascun d'ells representa una part de mi.

Què us sembla? crec que ja li vaig agafant el "truquillo". Potser aviat m'atreviré amb coses més grans o complicades. De fet ja tinc unes quantes idees al cap. Em falta temps (encara que sembli mentida) i lloc per dur-les a terme (això no sembla mentida).

Ja puc anar a buscar al Jacks!

Nivell de dificultat:0

Em sembla que no cal explicació:

- esperar que algú es prengui un refresc

- treure la lengüeta de la llauna.

- col·locar la llengüeta a la cremallera.

Apali!

Anti-conte 5: Li diuen democràcia i no ho és!

Aquest post, no estava previst, de fet l'escric en calent després de veure les imatges de la brutal repressió policial dels mossos contra l'estudiantat que es manifestava contra Bolonya, i contra tothom que se'ls hi posava pel davant.

La preciosa democràcia, de la qual tots els personatges polítics estan tan orgullsos, ens ofereix aquest tipus d'espectacles més sovint del que voldríem. Quan la veu de qualsevol col·lectiu vol fer-se escoltar l'aparell repressor del sistema i de l'Estat, més igual si és espanyol o català o extraterrestre, s'encarrega de fer-les callar. Homes, i potser alguna dona, entrenats per a reprimir el poble que es vol fer escoltar, ni més ni menys.

Això sí, a les properes eleccions ens regalaran les orelles, a cadascú amb el que vol sentir, per demanar-nos el vot, i només llavors deixaran que ens expressem, amb un merda de papeleta per escollir a una merda de polítics que faran el que voldran durant 4 anys més.

Tenim sort que aquesta vegada, hagin estobat també a periodistes, així, almenys, surt més per la televisió. I diuen que van ser uns quants, jo diria que hi havia força gent.

Només una petita mostra aquí.

Si no vius a pagès...

Jo no tinc cap coneixement de horticultura, cap ni un. De fet, mai li havia donat al menor importància, tampoc ens la transmeten massa, al llarg de la vida, no?
Quan vaig decidir posar un hortet al meu balcó, el primer que vaig fer és entrar a internet, como no? I com que a mi m’han ensenyat que tot s’ha d’estudiar, de seguida em vaig comprar un llibre: “L’Hort Urbà. Manual de cultiu ecològic als balcons i terrats”. El recomano a totes aquelles persones que volen començar amb l’hort al balcó. Es tracte d’un llibre molt senzill i bàsic, específic per a balcons i terrats, que dóna les eines i conceptes bàsics per a començar.

Tot i així vull aprofitar per dir que considero que aquesta hauria de ser la segona opció per a començar amb l’hort. Jo no hi vaig caure fins topar-me amb la realitat. Un dia, estava parlant sobre el planter de tomàquets, perquè se’m morien al poc de néixer i una àvia, molt propera a mi em va dir: - ¡quieren aire! Ostres. Dit i fet. Les meves tomaqueres estan creixent sense parar.
Per mi la forma més enriquidora d’aprendre seria escoltar a la gent gran. Molts avis i àvies tenen grans coneixements sobre coses de la terra que no han pogut transmetre perquè a ningú de la ciutat ha pensat que li podia ser útil. Em posa trista veure com no valorem el bagatge, la història i el saber que tenen la gent gran i com tota aquest coneixement es perdrà, almenys tal i com ens ho poden explicar aquestes persones.
Si teniu un avi, una àvia, un veí o veïna, un conegut... que ha viscut al camp, pregunteu-li, aprofiteu tot el que us pugui transmetre.

del sofà a la butaca

La setmana passada vaig anar dues vegades al cinema Catalunya. Per casualitats de la vida les dues pel·lícules que vaig veure eren de dibuixos animats. Ambdues des d'una visió micro: la història d'un personatge, però narrant una història macro de dos conflictes polítics, econòmics i religiosos que van succeïr a dos països: Iran i el Líban.

Em reservo les opinions que tinc respecte cadascuna de les pel·lícules. Només apunto que allà estan.

Manifestació: 21 de març a les 17h LLIBERTAT PELS 5

(Per més info clica la imatge)

Ja hi pot pujar l'elefant!

Us presento el tamboret del circ. Nivell de dificultat: 1.

És el meu primer intent de restaurar i redecorar un moble. Ja veieu que he començat per una cosa ben petita i tampoc he aspirat a fer una gran creació. És que no havia pintat mai... i... bé, això ha estat la primera presa de contacte.

Passos que he seguit:
- Treure les restes de bernissos i pintures anteriors.
- Netejar de pols.
- Pintar. Dues capes.

M'agrada, és senzill però divertit, no?

Liquidació per canvi de temporada

Les bledes, els enciams, la col, els porros i l’escarola que ara mateix prenen el sol al meu balcó estan a punt de perdre aquest privilegi. Aviat, cap a principis d’abril, quedaran reemplaçats per les tomaqueres i pebroteres que tinc en els planters i altres hortalisses. Ha arribat l’hora de la temporada de primavera i estiu, deixant enrere el fred de l’hivern.

De fet, ja he fet el primer intent de trasplantament. A veure si tenim èxit!

El procés serà ben fàcil:
- Recollir les verdures que hi ha plantades.
- Disfrutar-les en bona companyia fent alguna recepta senzilla... mmmm....
- Enriquir la terra antiga amb l’adob orgànic del vermi.
- Trasplantar els planters als testos.
- Cuidar i mimar a les plantes perquè creixin.

De moment fotos de les que se’n van i de les que venen.

Anti-conte 4: M'ho has tret de la boca!

No cal afegir res, Cristina Xalma, Doctora Econ. Internacional y Desar. Económico, ja ho diu tot en aquest video de Cubainformación.

Important: treu la música del bloc, apretant el botó de "pausa" que està a baix de tot de la pàgina, per poder escoltar el vídeo. Val la pena!

Anti-conte 3: Palestina: Ocupació i resistència

En vista de la dificultat que em suposa fer un resum de la història del conflicte palestí-israelí he decidit publicar, en aquest post, la mateixa referència que publica l'autor del llibre Palestina: ocupació i resistència, Salah Jamal, recordant un article que va escriure en Rubianes sobre el tema. I deia així:

EL CONFLICTO PALESTINO//PEPE RUBIANES El Periódico 24/8/2004

El Estado de Israel se formó sin contar con el pueblo palestino, que habitaba aquellos lares en total mayoría, por decisión de las potencias occidentales en el año 1948. En Palestina habitaba una minoría religiosa judía en regular convivencia con el pueblo palestino (nunca han parado de tocarles los cojones), legítimos habitantes y propietarios de aquellas tierras. A raíz de la segunda guerra mundial comenzaron a llegar a Palestina judíos de todo el mundo supervivientes del holocausto) arrasando de forma innoble a los habitantes palestinos del lugar que protestaban ante tal invasión europea. El poder de Estados Unidos ha protegido siempre a dicho Estado, armándole hasta los dientes y permitiendo todo tipo de abusos que no se han detenido hasta hoy. A cambio, el leal trabajo de Israel ha consistido en hacer de perro policía occidental en Oriente Próximo.

El lenguaje se ha tergiversado de tal forma que un estado terrorista como es el israelí, que mata, roba y vilipendia de la forma más soez y sanguinaria, habla de luchar contra el terrorismo palestino en defensa propia. ¡Qué poca vergüenza tienen!

La historia de Israel es la historia de una injusticia, de una agresión despiadada solamente equiparable a la salvajada que cometieron los nazis en su momento y que asoló el mundo entero el siglo pasado. Presumen de disponer de un buen ejército ante un pueblo que no tiene otro remedio que defenderse a pedradas, desarmado y olvidado del mundo.

Por mucho muro (esos sinvergüenzas le llaman valla), por mucha sangría que organicen, por mucha demolición que hagan, la guerra la tienen perdida, pues contra la dignidad humana no hay quien pueda. Israel se han creado su propio infierno, su guerra tiene el efecto bumerán y no les deja vivir. Se lo tienen merecido esos israelís que votan a esa bola de mierda criminal que atiende por Sharon. Porque, claro, no todos los judíos son Albert Einstein, Woody Allen, Mordejai Vanunu o Sigmund Freud.

Jo no ho hagués pogut expressar millor! gràcies Rubianes!

Vull aprofitar per recomenar el llibre de Salah Jamal per qui vulgui fer-se una idea històrica del conflicte i comprendre la situació actual.

A casa som 6.002 individus!

El vermi compostador, pels que no ho sabeu, és un recipient per a fer compostatge a casa de la matèria orgànica domèstica. Com que a dins d’un pis els animalons que normalment fan el compostatge a la naturalesa no hi poden arribar ho substituïm per cucs de terra vermells(eisenia foetida). Aquests cucs fan la meravellosa tasca de convertir les nostres deixalles orgàniques en un compost de màxima qualitat per les nostres plantes, i hortalisses.
És net, no fa gens de pudor i no comporta molta feina. Pels que sou de Terrassa, l’ajuntament els cedeix de forma gratuïta i pels demés podeu xafardejar aquí.

Anti-conte 2: Estem de rebaixes!

Segons tinc entès, el dret laboral espanyol deixa clar que existeixen uns drets fonamentals recollits a la Constitució, que són bàsics i inviolables per a tota la ciutadania. Aquests drets fonamentals poden tenir un caràcter pròpiament laboral (art.28.1. i 28.2.) o un caràcter inespecífic (art. 14- art. 27). La qüestió està en que els treballadores i treballadores arrosseguen aquests drets fonamentals per la seva condició de ciutadans i ciutadanes però al entrar en conflicte amb els interessos empresarials es poden veure “modulats”. I Aquí arribem a la qüestió que sempre ens envaeix els pensaments: com podem acceptar un sistema on els ciutadans i ciutadanes passen a tenir menys valor quan formen part de la classe treballadora? Si ets persona, part de la ciutadania, tens uns drets, si treballes aquests queden “modulats”, és a dir, reduïts, anul·lats i menyspreats. Així ho contempla la llei i així és al realitat.
Si anem més enllà, quan val la vida d’una persona treballadora? Quantes persones moren a l’any al seu lloc de treball? S’ha de recordar que cap dada seria fiable perquè no es pot quantificar a les persones invisibilitzades pel sistema: dones en l’economia submergida, persones immigrades explotades sense contracte laboral... queden exclosos del pocs drets que ens queden després de tants anys de lluita.
Doncs fins hi tot la vida dels treballadors i treballadores té menys valor per aquesta condició ja que ni la llei de Prevenció de Riscos Laborals és prou dura ni es posen prou esforços en el control estricte del seu compliment a l’empresariat.
Ni és un tema que dóna vots ni es pot tocar a l’empresariat. Ve-t’ho aquí el perquè de tot el problema. Només faltaria toquéssim a les empreses “motor” econòmic del nostre brillant sistema.

si reutilitzo no gasto: la nova llibreria

... i si al sistema li va malament que es foti. Presento en societat la nostra nova llibreria. Nivell de dificultat: 0. Només he hagut d'anar a la fruiteria i demanar caixes de les que llencen, les que no reutilitzen. Les he netejat una mica i he buscat un lloc al menjador per col·locar-les. També poden servir per guardar joguines, cd's o fins hi tot verdures.

Espero que la idea us serveixi!

Visc en un pis, i què!

Qui visqui en un piset però disposi d’un balcó, ja no cal que desitgi una casa amb pati, pot instal·lar un hortet al balcó. Per a mi té algunes avantatges importants com per exemple que no hi arriben molts dels animalons habituals en un hort per cruspir-se les plantes. A veure com un cargol puja fins el meu quart, jeje!

... ja aniré explicant tot el que hi faig.

Anti-conte 1: Un joc de rol(s)

Aquesta entrada va dedicada a totes les persones que lluiten, d'una manera o d'una altra, per la igualtat d’oportunitats entre dones i homes.
Des de que naixem ens socialitzen per a que reproduïm els rols sexuals que la societat ens imposa. Aquests rols condicionen a les persones durant tota la seva vida, i són assumits, en moltes ocasions, com quelcom natural, biològic i per tant, inalterable.

La diferència entre el sexe i el gènere resideix en la dimensió social del segon. Mentre que el sexe és quelcom biològic, el gènere és una construcció social que a la nostra societat té connotacions discriminatòries envers la dona.
Així doncs, a l'anàlisi de les desigualtats de classes socials, que el capitalisme produeix, hem d'afegir les discriminacions de gènere que el patriarcat arrossega.
Encara sento de vegades, i no només dit per homes, comentaris sobre que les dones tenim un instint de cuidadores o que se’ns dóna millor cuinar o netejar... aquests arguments que a mi mentre escric aconsegueixen arrencar-me un somriure (no per la gràcia sinó per al gilipollesa) no tenen cap explicació biològica possible que els pugui sustentar.
Així doncs, lluitem contra els cosins germans, el capitalisme i el patriarcat. Fins que no abolim aquests dos gegants no podrà existir una societat justa, lliure i solidària.

Per on començo?

Hi havia una vegada una nena amb unes cues molt llargues... que quan es va fer gran se les va tallar. I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos.

Aquest bloc és fruït d'un procés... bé, és igual, el fet és que ha nascut, i no té cap pretenció en especial, simplement, és una finestra del meu petit món a qui el vulgui mirar.

Sota el subtítol d'Espai de desintoxicació i desacceleració es deixa veure part d'aquest procés personal que vaig fent des de fa un temps. No es tracta de cap procés místic, més aviat el contrari, és només un despertar després d'un llarg son.

De moment presento una primera idea visual de què es podrà veure en aquest bloc.

Una de les premisses que intento portar a terme és: no comprar el que et puguis fer. Reduïr el consumisme i ser més autosuficient...


Glups... la llibreria dels anti-contes... cansada de sentir sempre la mateixa història he decidit explicar algunes versions que no surten a la llum... els contes que no ens deixen llegir.


El meu últim projecte és el taller creador... encara és un embrió però ben aviat començaré a treballar-hi...



Els meus racons... trocets de món on em sento especial: Cuba, Formentera... i els que em queden per descobrir.


El calaix de sastre... si pica, rasca!!!!